Barba Corsini parla de l’edifici mitrein memoriam [extracte de mitre : F. J. Barba Corsini, Actar / CoAC, Barcelona, 1998]
L’encàrrec
Jo havia realitzat una petita promoció en uns moments de crisi semblants als d'ara. Vaig convèncer un amic per que féssim un petit edifici d'habitatges al carrer Tavern. La inversió va funcionar i, a través seu, un altre amic insistí a participar en alguna cosa semblant. Vaig dir-li "Busca un terreny i algú amb moltes ganes". Aleshores –és una anècdota graciosa– ell tenia un amic que anava amb una noia que tenia un terreny... una llarga història. Així va néixer el segon edifici.
Un bon dia vaig proposar a tot aquest grup de persones: "Ja que esteu satisfets amb el resultat d'aquestes operacions, podríem projectar una promoció més ambiciosa". El grup era important. Van buscar més suport i es formaren cinc societats amb la idea de construir set finques al solar de l'avinguda del General Mitre, davant la Clínica Corachan.
Recordo que vam analitzar dues solucions: la de bloc centralitzat i la de set cases. Finalment ens vam decidir, per diverses raons –entre elles per la major independència i per una qüestió econòmica– que la millor solució eren les set cases que finalment es van construir.
Com que no disposàvem d'un gran volum de capital, vam decidir de construir per fases. L'operació va durar, en total, cinc o sis anys. Per la construcció vam portar Bitner Winkler, un enginyer austríac, inventor d'un formigó sense fins, que treballava en la recuperació d'Alemanya.
L'edifici Mitre es construí, doncs, a base de murs pantalla de formigó, que pujàvem molt ràpidament gràcies al sistema d'encofrat que va proposar-nos: cada dos o tres dies s'aixecava una planta. L'elecció dels materials i elements constructius responia a aquesta voluntat de seriació que es volia en el sistema constructiu.
L’emplaçament
Nosaltres teníem una informació urbanística segons la qual el cinturó adoptava un traçat continu, que evitava el gest que es produeix davant l'edifici Mitre. Havia de passar enfonsat i recte per darrera de l'edifici. Així, el grup Seida, obra de F. Mitjans, hauria quedat ben situat i també Mitre, amb uns grans jardins entre tots dos.
El bloc es projectà, doncs, pensant que el cinturó havia de passar pel darrera (sinó, segurament, no haguéssim comprat el terreny). Jo volia disposar d'una altura raonable. Si m'hagués limitat a les ordenances municipals hauria hagut de construir una illa tancada amb una altura de set plantes (la meva opinió respecte de l'alçada dels edificis és molt relativa: anar en contra o a favor dels gratacels, em sembla ridícul). L'illa tancada, allà, era una aberració perquè, a més, provocava la desaparició de tota la zona verda davantera.
Vaig decidir d'entrevistar-me amb l'advocat Ballvé, que havia redactat la Llei de Sòl i al qual coneixia, i vaig explicar-li la situació. Ballvé em recomanà que fes un estudi d'assoleiament on fos patent que la solució del bloc era la millor, però que sobretot presentés també a l'Ajuntament la solució en illa tancada, insistint perquè me I'atorguessin (per tal que decidissin just el contrari). Així ho vaig fer. Vaig presentar la solució en illa tancada postil·lant: “interessa per raons econòmiques". Evidentment me la van denegar. Així vaig poder fer el bloc de Mitre.
El programa
L'esquema final adoptat fou el d'un bloc doble amb dos cossos paral·lels, un al llarg de Mitre i I’altre al llarg del carrer Buigas, separats per una zona central on hi ha les caixes de les escales, els ascensors i els patis, que proporcionen llum i ventilació a la part de darrera de les cèl·lules.
Com ja he assenyalat abans, Mitre fou fruit d'uns primers encàrrecs petits i d'uns inversors satisfets. Es tractava de projectar habitatges de lloguer i, us ho puc assegurar, aleshores era difícil de fer-ho de forma que funcionessin bé econòmicament. Calia atendre's a la Ley de Viviendas de Renta Limitada. Un lloguer podia establir-se en set-centes pessetes i passar-lo després a mil tres-centes. Això pràcticament ens obligava a dissenyar el mínim permès per la llei en superfícies, ja que es llogaven pel mateix preu –a set-centes pessetes– 100 m2 que 50 m2.
Vaig decidir de projectar petits apartaments; pisos de dos dormitoris, de 46 m2 i escaig, que s'adequaven a la situació del mercat. L'objectiu era treure el màxim partit d'unes condicions legals determinades, però mirant de millorar l’estàndard de vida al que s'accedia habitualment en pisos tan petits. Per fer-ho vam decidir de disposar una sèrie de serveis comuns per a tot l'edifici i, a més, donar un màxim d'elasticitat dins l'habitatge.
Així, es plantejaren diverses solucions en el mateix edifici: per a un matrimoni sense fills –que no presentava grans problemes– per a un matrimoni amb un sol fill, per a un matrimoni amb dos fills i per a un matrimoni amb tres fills. I de tres, saltàvem a solucions per matrimonis amb cinc fills, resoltes mitjançant la unió de dues unitats de 46m2 a la novena planta, on el mur pantalla quedava estratègicament obert per tal que poguessin unir-se les cèl·lules. La planta tenia, a més, una notable flexibilitat d'ús, aconseguida a través d'un sistema d'envans corredissos que separaven els àmbits.
Però, malgrat tot, la preocupació era com millorar el nivell de vida per uns hàbitats tan reduïts: la solució passava per disposar de gran quantitat de serveis incorporats al bloc, com una espècie d’unitat autosuficient on els equipaments –guarderia infantil, auxiliaria domèstica, bugaderia, calefacció central, farmàcia, etc.– compensessin les reduïdes dimensions dels habitatges. Algunes van funcionar, d'altres no. La vida ens suspèn o ens premia: només hi havia un snack-bar, ara n'hi ha quatre. I així amb la resta.
Als pisos de renda limitada, un 30% de la superfície podia destinar-se a renda lliure, habilitant, per exemple, oficines. Però aquell no semblava ser el lloc més indicat. La planta baixa s'havia destinat a locals comercials i vam pensar que la primera planta podria allotjar, en part, un apart-hotel, situant la resta de la seva superfície a l'última planta de l'edifici, la millor. El Ministeri ens en dona l'aprovació. Mentre a la primera planta habilitàvem petits apartaments –sis per replà– a l'última se'n disposaven quatre per replà, idèntics als apartament tipus.
L'hotel no va funcionar bé i, al cap de poc temps, van haver de llogar les habitacions com a habitatges o despatxos… Ara seria un èxit.
Quant a l'aparcament, ni tan sols no ens vam plantejar la possibilitat de construir‑lo: en aquelles circumstancies, amb un nombre de vehicles relativament baix, i tractant-se d’uns habitatges amb un lloguer de set‑centes pessetes al mes, no ens semblà oportú. Però ara, pensant-hi com arquitecte, crec que s'hagués hagut d'estudiar la possibilitat.
Les façanes
La façana pretenia de ser igual d’elàstica que els interiors; certes plantes tenen terrassa, d'altres no. Les terrasses, a Barcelona, avui ja no serveixen per res… només, potser, per posar-hi plantes (ningú no treu el cap al carrer per que li tirin fum a la cara). En aquell moment sí que hi havia la possibilitat de prendre el sol a fora, en un petit espai que, en principi, havia de donar a una gran zona de jardins (la que acabà ocupant el traçat del cinturó). A les terrasses, les baranes es van dissenyar de forma que permetessin una visió clara des de l'interior i impedissin la vista des de l'exterior. L'ampit era un pla de petites làmines de fibrociment, un material que ja havia utilitzat a les llars de foc de les golfes de la Pedrera. Vaig aconseguir que em fessin un model especial que és el que vaig usar a l'edifici.
Pel que fa al conjunt de la façana, es van dissenyar diverses solucions, es van construir maquetes i, al final, vam triar la que ens semblà més satisfactòria. A l'alçat posterior, com que al final havia de donar a un carrer francament estret, vaig decidir de projectar una façana absolutament plana que em preocupà menys que la principal. I, com passa normalment, de vegades acaba per interessar-nos més el que llavors ens preocupava menys.
La façana del darrera ha donat molt bon resultat: és una espècie de mur cortina net, de vidre securitzat opalita, que resultava molt barat. Vam fer una composició de colors, a base de blaus, i darrera del vidre vaig col·locar-hi uns ampits de bloc de formigó durisol fins a l'altura de les finestres, perquè en aquell moment fer tota la façana de vidre hauria estat tècnicament problemàtic. En cap de les façanes no hi apareix pràcticament la pintura. Hi ha uralita, vidre o gresite blanc, cosa que n'ha permès un manteniment força bo.
mitre : F. J. Barba Corsini Xavier Monteys, Pere Fuertes, ed. Francesc Català-Roca i Martí Català, fotografia publica Actar / CoAC, Barcelona, 1998 isbn 84-88258-17-8 edifici mitre - ronda General Mitre 1-13, Barcelona - Francisco Juan Barba Corsini, 1959-1964
